Jordi Brugal (Barcelona, 1979), Director del CFA Prosperitat: “La nostra raó de ser principal, la nostra missió, és la felicitat de les persones”
Cati Puig:
Quin tipus d’alumnat hi ha al Centre?
JB:
Principalment bones persones. Tot i que el que resulta significatiu afirmar és que trobem sobretot persones grans, jubilades, que tenen uns interessos que van més enllà dels purament acadèmics: gaudi, socialització, amistat, conèixer altres persones, desconnectar, combatre la soledat, poder mantenir a ratlla el dolor per la viudetat, treure’s l’espina clavada del què no van poder fer quan eren joves (estudiar, anar a classe) degut a que tenien a càrrec la família o treballaven, etc. I tenim més dones que homes, en una proporció 2-1.
També tenim alumnes joves. Per exemple a la PPACFGM, a Anglès, a Castellà, o a altres Ensenyaments. El mateix es pot afirmar amb l’alumnat d’origen immigrant provinent d’altres països. Tot i que els orígens més freqüents són els de les immigracions dels anys cinquanta, seixanta i setanta del passat segle XX, del camp a la ciutat.
Però el que sí vull deixar palès és que ens nodrim de l’entorn més immediat, del barri de la Prosperitat. Barri amb un tarannà, amb una idiosincràsia lluitadora, emprenedora, reivindicativa, associativa, fins i tot rebel, molt humana, sensible i entregada, de solidaritat generosa, altruista, amb el cor sempre a la mà i els somnis al cor. Un barri espectacular.
Cati Puig:
Parla de la gent gran. Creu que la Societat els tracta com es mereixen?
JB:
No. Jo sempre dic que probablement, aquí, nosaltres estiguem gaudint del final de “l’edat d’or dels Centres de Formació d’Adults” o, millor dit, del de les “Escoles d’Adults”. Amb això em refereixo a que aquestes persones grans del nostre CFA, que conformen un gruix cabdal, que l’han conformat les darreres dècades, són uns alumnes entregats, seriosos, responsables, constants, amb molta força de voluntat, il·lusionats, respectuosos, lluitadors i humanament excel·lents. Jo ara no sé si les persones grans (i joves) del futur sabran, sabrem, estar a la seva alçada humana. Els sentiments i les emocions del cor de les bones persones il·luminen l’espai i fan d’una feina com la nostra, l’ensenyament, una tasca enriquidora de doble sentit. Crec que estar amb persones d’una certa edat, que acumulen experiències, vivències, coneixements de la vida, maduresa, picardia, etcètera, fa que tu acabis esdevenint alumne privilegiat. Jo sóc una persona diferent a la què va entrar el primer dia a aquest CFA l’estiu de 2012.
Estar en contacte amb persones tan excel·lents m’ha aportat moltíssim. A Blanquerna tenia un gran professor, el Juanjo Rodríguez, que d’entre altres frases importants ens deia: “se sap que una persona ha madurat quan dóna”. Aquí tenim alumnes que no paren de donar. Sobretot amor. El perill temut que comentava abans podria ser que la veritable maduresa, en un futur, trigués massa a donar o no donés, doncs la nostra Societat actual ens porta a l’egoisme i la individualitat. El relativisme buit sense nord, sense valors.
És el contrari del què passa a les comunitats africanes. Els més vells estan al centre de la tribu i se’ls escolta en silenci, aprenent, enriquint-se de la seva saviesa. Aquí, a Occident els tanquem a un espai anomenat eufemísticament “Llar d’avis”, sovint en un bon estat mental. I ens perdem els coneixements que podríem rebre de persones tan riques i valuoses. Per sort, ja hi ha Escoles i Instituts que han començat a treure profit d’aquests intercanvis que aporten beneficis a ambdues parts.
Cati Puig:
El veig filosòfic. És vostè un dels que veuen l’Educació com una Filosofia, com una forma de viure?
JB:
Potser sí. Sí, si parlem de valors i els principis que els constitueixen. Sí, si parlem de construcció del model de persona d’una forma integral. És a dir, competències bàsiques fonamentals, ja no al procés d’ensenyament-aprenentatge, sinó al fet de viure: constància, sacrifici, voluntat, concentració, abstracció, responsabilitat, reflexió, opinió, crítica, autonomia, fortalesa, aixecar-se, no rendir-se, valentia, noblesa, honestedat, generositat, lluita, etc. Una lluita contra la ment, els seus múltiples egos i els seus subproductes: la mandra, la tristesa, la por, la covardia, etc.
En el fons, Educar -que va molt més enllà d’Ensenyar- és intentar transformar el sistema operatiu d’una unitat de carboni en quelcom més avançat, en armes més útils per a la lluita quotidiana que és la vida. Una persona evolucionada, madura, amb un caràcter ben construït i una personalitat ferma, amb la seva llista de valors clara i els seus entrenaments en la superació del patiment, en la guerra contra les pors, pot assolir quasi tot. La voluntat enfront la necessitat obren miracles.
Cati Puig:
Llavors, quina és la raó de ser del Centre de Formació d’Adults Prosperitat?
JB:
La nostra raó de ser principal, la nostra missió, és la felicitat de les persones. Això sempre és el més important a la vida. Ser feliç. Normalment vol dir donar i rebre, sobretot amor, ocupar un entorn tan estable com es pugui, tranquil, de pau. Família, amics, somnis, esport, cultura, algunes distraccions d’oci, etc. I et dic més: estem al servei de les persones. Les persones són la nostra raó d’existir i ser. Jo crec que són els intercanvis amb les persones els què ens fan feliços. Aquestes interrelacions amb les persones adients. És a dir, no tòxiques.
La transmissió dels coneixements i sobretot procediments està clar que és la nostra feina, però sense un bon clima, unes bones energies humanes, no acabes d’aprendre res bé. L’ambient durant tot el procés, si incorpora ingredients com l’humor, els sentiments d’afecte, les complicitats, el diàleg obert i sincer, l’autocrítica i el saber encaixar les propostes constructives de millora, el saber escoltar, el veritable realisme (com costa que sigui objectiu, equànime i imparcial!), entre d’altres, acaba possibilitant molt. I d’això es tracta: de fer que les potencialitats dels nostres alumnes es desenvolupin, que hi hagi evolució, que siguin més capaços, més forts.
Parlo d’ensenyar i no tant d’educar. Pensa que amb adults, educar, el que se’n diu educar costa. Tenen les personalitats ben definides i les maneres de fer, ser, estar i demès bastant solidificades. Jo crec que quant més gran ets, més difícil és que t’eduquin. Hi ha un rebuig, encara que vulguin corregir-te defectes que potser et perjudiquen a tu mateix.
Cati Puig:
Com veu el futur de l’Educació (o Ensenyament) d’Adults?
JB:
És un terreny fèrtil i pròsper. Ara pensava en el concepte tan impulsat a Europa de la “Educació al llarg de la vida”. Ens haurem d’adaptar en quant a Ensenyaments, continguts, presencialitat o no, formació a distància, expedir més certificats i acreditacions, etcètera, però cada cop ens veiem tots més obligats a aprendre més enllà de les Formacions Professionals, Carreres, Màsters o el que sigui. La Societat evoluciona a una velocitat enorme. El mateix passa amb la Tecnologia, la Ciència i d’altres àmbits. Estar al dia via reciclatges és la norma obligatòria.
En tot cas, com a CFA caldrà ser útils per a la ciutadania. I això segurament inclourà el tracte preferencial a les “segones oportunitats de full de ruta” (gent centrifugada pel Sistema que mereix segones i successives oportunitats de reenganxar-se) i a les “competències transprofessionals” (principalment Llengües estrangeres i Competències TIC i TAC, per a obtenir una feina o escalar laboralment parlant: millorar).
A mi m’agrada dibuixar el docent d’Adults del futur com un coach, com un entrenador o coordinador d’alumnes dinàmics, independents, amb interessos personalitzats i, per tant, un tracte individualitzat. Com un planificador de trajectòries vitals en funció dels somnis dels seus pupils. Crec que tot serà més flexible, lliure i que, per fi, l’autonomia de Centres es veurà marcant diferències i, fins i tot, creant competència. Per tant caldrà uns estudis de mercat, uns posicionaments cap als públics objectius i uns intents de satisfacció dels mateixos. Sona a molt empresarial, però què més adaptatiu que l’empresa?
Cati Puig:
Per a finalitzar, quins creu que seran els coneixements necessaris per a que una persona pugui afrontar el futur amb garanties?
JB:
La resposta que crec és més intel·ligent seria afirmar que seran necessàries les competències bàsiques nivell cent punt zero. És a dir, ser el guerrer autònom que s’adapta a les realitats amb moltes armes a les mans. Els recursos personals, el “buscar-se la vida” seran claus. Potser podríem anomenar la “resiliència” en un entorn líquid, canviant, inestable, insegur. O l’emprenedoria. Les diferents intel·ligències seran les armes bàsiques. Sobretot les pràctiques. Sobretot la d’adaptació.
Si em preguntes per coneixements específics, està clar que les Llengües estrangeres, les TIC i TAC, les Matemàtiques i tot allò que des de fa dècades se’ns indica com important seguirà sent-ho. A no ser que la Tecnologia i la Ciència ens acabin permetent aprendre sense estudiar, experimentar, raonar ni treballar.
El que sí voldria afegir és la importància que tenen les lectures. El fet de llegir és la clau de tot. Jo penso que hauria de ser assignatura transversal de tota l’Educació obligatòria, i no obligatòria. Els llibres (a poder ser en paper, doncs jo ja sóc de la vella escola) són la font de riquesa cultural més pura i cristal·lina. Si et dic que la lectura ho és tot, amb aquest reduccionisme em quedo molt satisfet.
Cati Puig:
Moltes gràcies!
Catalan